Monthly Archives: Mai 2012

Ferides de Drac i curiositats

La figura actual del Drac va ser construïda al 1991 per la companyia vilanovina de titellaires l’Estaquirot, inspirada en el disseny original de Enric Cristòfol Ricart.

Després de 21 anys ballant, epetegant i voltant pel terriotori, el Drac ha hagut de passar varies vegades per les mans del seu “pare”, el mestre ninotaire Albert Albà, per que li reparés algunes ferides, perque ja se sap, com deia en Jaume Arnella en el seu romanço:

Image

Com veieu, quan el Berto li cura les ferides al Drac ha d’anar molt en compte amb el foc que té a dins!

 

Com que el Drac és una bèstia

que sempre es remena amb foc
tot sovint cal adobar-lo
amb algun o altre retoc.

Doncs la part més delicada, com us podeu imaginar, sòn les ales.

Molts recordareu el curiós cercavila de la Vigília del 2008, en que el Drac va perdre una ala només baixar del Castell i va haver de fer tot el cercavila amb una sola ala.

Image

Cercavila de La Vigilia 2008, amb el Drac amb una ala.

Doncs bé, ara mateix el Drac s’està posant maco i reparant petites ferides de guerra al taller, deixant-se cuidar pel Berto i fent bondat per estar ben en forma per quan senti la primera olor de Festa.

Durant l’estada a la nau, els portants del Drac vam poder observar com reposen altres elements del bestiari local com la Carpa i el Porrò, o les Mulasses, ben tapadetes, i fins i tot alguns elements del Carnaval.

Image

 També hi vam veure altres elements que dormen més profundament com el Gegant de l’Ibersol, i, tot i que la vam buscar no vam trobar la Carassa del Moro Manani.

Així doncs, el Drac sortirà de nou arranjat i ben lluent, pel cercavila de Sant Pere, el 30 de juny.

Fins aviat!

Romanço del Drac de Vilanova i la Geltrú

en motiu del 50è aniversari de la recuperació d’aquest entremés popular, el músic i romancer Jaume Arnella elaborà aquest romanço, especialment encomanat per la colla de portants del Drac, i que va ser estrenat al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú el dia 6 de febrer de 1998.

ROMANÇO DEL DRAC DE VILANOVA I LA GELTRÚ EN MOTIU DEL CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA RECUPERACIÓ

Benvinguts, senyors i senyores,
il·lustres vilanovins,
els vinguts de la comarca
o d’alguns pobles veïns.

El motiu d’aquesta festa
per tothom queda ben clar
celebrar el cinquantenari
que el Drac es recuperà.

El Drac és un personatge
que sempre ha ofert molt de joc,
carregat de simbolisme
sempre associat amb el foc.

La mitologia grega
ja parlava molt del Drac,
defensant secrets i coves
i clavant algun batzac.

Pel què fa aquí a Catalunya
sempre el Drac ha estat present
ja Sant Jordi van encarar-s’hi
i lluitar-hi de valent.

Aquest animal fantàstic
fa fugir tothom corrents,
amb una força admirable
domina els quatre elements:

De la terra, el Drac domina
els secrets més amagats;
ell en defensa l’entrada
plantant cara als més gosats.

Domina el foc, que vomita,
domina l’aire amb el vol,
i l’aigua que la deslliga
fent-la sortir del subsòl.

Sabem que el Drac ja sortia
a Vilanova i la Geltrú
l’any, que a les cròniques consta,
el mil vuit-cents vuitanta-u.

Per la processó de Corpus,
amb tot d’altres animals,
el Drac ja anava al seguici
amb coets entre els ullals.

Com que el Drac és una bèstia
que sempre es remena amb foc
tot sovint cal adobar-lo
amb algun o altre retoc.

També es té alguna notícia
d’un temps força enretirat;
per allà el 1860
sabem que fou restaurat.

Van fer, a principis de segle,
una altra restauració
abans d’anar a Barcelona
on va causar sensació.

I el trenta-sis va tornar-hi,
amb atletes del planter,
amb motiu de l’Olimpíada
Popular que allí es va fer.

Allí els va enxampar la guerra,
van tornar com van poder,
amb la cua entre cames,
sense Drac i sense re’.

I ja acabda la guerra
vingué la gran repressió,
que aquell que badava boca
li tocaven el crostó.

Va ser una molt llarga etapa
en què tot es va aturar,
més si feia referència
a res que fos català.

Com que en els llibres d’història
això, de moment, no hi surt,
sovint cal fer-ne memòria,
recordant-ho, ras i curt.

El cas és que a Vilanova
hi va haver un bon grup de gent
que tenia molta empenta
i es trobaven al Foment.

O per ser de casa bona
o per ser gent prominent,
però no els va posar cap pega
l’autoritat competent.

Van ser una gent molt valenta
i que van llaurar molt dret;
van tenir empenta i coratge;
n’hi ha per treure’s el barret.

Van recuperar els Diables,
anant-hi ben bé de dret,
juntament amb la Mulassa
el mil nou-cents quaranta-set.

I amb la mateixa embranzida,
per fer complert el sidral
van maldar per treure el Drac
l’any següent, pel Carnaval.

Per poder construir-lo,
el problema principal
és que no hi havia imatges
ni fotos de l’animal.

Sort que hi havia un artista,
i que en sabia la mar,
ja sabeu tots de qui parlo,
és el mestre Enric Ricart.

Ells, d’entrada, no volien
fer-lo més o menys bonic
sinó, dintre del possible,
que s’assemblés a l’antic.

En Ricart feu la maqueta
amb criteri escrupulós,
i cap detall no hi faltava
ni de forma ni colors.

Fou als tallers de “El Ingenio”
on es construí l’invent,
la tecnologia punta
que hi havia en ‘quell moment.

Com que s’hagué de fer amb presses
no es va poder controlar,
va sortir un xic curt de mida
i de color un pèl més clar.

I va venir la gran festa,
això era el sis de febrer,
diu que allò era un desfici,
tot Vilanova al carrer.

Allò si que era un Arrivo,
digne de constar als annals
ara de nou es vibrava
com als millors Carnavals.

I d’aleshores fins ara
ja cap més any ha faltat,
incorporant a la festa
el seu ritme esbalotat.

El Drac el duien tres homes,
tot i que era més pesant,
el que el duia era l’Àngel
i els altres dos ajudant.

Però no ajudaven a dur-lo,
l’Àngel s’ho feia solet,
els altres dos l’orientaven
i posaven els coets.

Ara els que el porten es cansen,
tot i que el pes és més lleu
encara no fan cent metres
ja demanen el relleu.

Abans els portants que hi ‘via
eren tots remunerats,
que és com s’havia fet sempre
a les viles i ciutats.

L’Ajuntament democràtic
es va obrir a la població
i així va demanar ajuda
per fer la Festa Major.

Era a finals dels setanta
i un seguit de societats
es van quedar alguna bèstia
i en van quedar encarregats.

I així d’aquesta manera,
l’Acord va agafar els Nans
la Talaia les Mulasses,
Bordegassos els Gegants.

Com que tothom s’implicava,
com la taula d’en Bernat,
al cap d’uns pocs anys el Coro
es va fer càrrec del Drac.

Amb els anys, aquesta bèstia
s’ha passejat per molts llocs
i ha lluït la svea estampa
en nombrosos correfocs.

Fins i tot a Barcelona
pels Jocs Olímpics, va ser
a la festa de cloenda
empaitant el peveter.

Bàsicament, però, es centra,
i es sent l’obligació,
sobretot en els tres dies
que es fa la Festa Major.

Com que té idees ben clares,
sap d’on ve, on va i on és,
mai no ha volgut ‘nar a la Tele
ni que fos a l’Un, dos, tres.

El que si que ha anat per fora
com il·lustre embaixador;
que si It’alia que si França…
no ha tingut aturador.

Però el seu no són els viatges:
se’l pot fer entrar a l’autocar
però el que és a l’hora de treure’l
ja és ben bé un altre cantar.

I entre una cosa i una altre
amb un traginar tan dur,
el Drac ja no s’aguantava,
era l’any vuitanta-u.

Es va canviar el que hi havia
per una reproducció
que va fer un especialista:
en “Nona” de Mataró.

Però li va sortir un xic guerxo
com si fallés un ressort,
que semblava una beata
perquè tenia el cap tort.

Va arribar fins l’any noranta,
ja molt atrotinadot,
i se’n va encomanar un altre
ara però, a l’Estaquirot.

És el Drac que tenim ara,
que torna a ser com abans,
seguint el disseny que en feia
en Ricart fa cinquanta anys.

Cinquanta anys que ara es celebren
amb bombos i platerets,
amb unes festes lluïdes
i cremant uns quants coets.

Per molts anys i enhorabona
il·lustres vilanovins,
i que el Drac us protegeixi
dels de fora i dels de dins.